Governança Econòmica Europea: què és i el perquè de la seva importància (II)

Un cop explicades en el primer post ‘Governança econòmica (I)’ les raons per les quals la UE es troba immersa en aquest debat, en el segon post tractarem de desgranar les diferents mesures de governança econòmica que s’han debatut i s’estan debatent en el si de la UE.  Donat que l’activitat legislativa és molt intensa, intentarem destacar les mesures més rellevants, i per fer-ho, les dividirem segons l’efecte que s’espera d’elles: mesures de prevenció (de futures crisis), mesures de mitigació i per últim, mesures de solució de crisi.

Mecanismes de prevenció

L’Octubre passat (2010) la Comissió Europea va presentar uns reports al Parlament Europeu i al Consell de la UE que contenien una clara voluntat d’enfortir la política de prevenció fiscal i macroeconòmica dels diferents països. En aquests reports es proposava la modificació de la legislació sobre el pacte d’Estabilitat per fer-lo més aplicable i creïble, (veure post a Ekonomicus ‘La reforma del Pacte d’Estabilitat Europeu: un petit pas cap a la Integració Europea?’ – 17 Novembre 2010) així com la introducció d’una nova legislació per tenir controlades les principals variables macroeconòmiques dels països de la zona – l’anomenat Procediment de Desequilibris Excessius (amb anglès, ‘Excessive Imbalance Procedure). Aquest Procediment de Desequilibris Excessius es basaria en una sèrie d’indicadors econòmics – que ajudarien a veure si el país en qüestió té algun desequilibri, sigui bancari, immobiliari, fiscal, de productivitat etc – i es complementaria amb  una anàlisi exhaustiva de cada país i recomanacions per part del Consell de la UE destinades a mitigar aquests desequilibris.

Aquestes dues noves legislacions es van debatre en el si del Parlament Europeu el dia 12 de gener del 2011, on es van valorar molt positivament les mesures proposades per la Comissió però també va haver-hi crítiques sobre les noves normes, la seva possible aplicació i la seva efectivitat. D’aquestes crítiques, moltes van fer referència al fet que només s’apliquessin sancions per dissuadir als Estats d’incórrer en deutes i dèficits excessius i en canvi, no es valorés la inclusió d’incentius – tals com vincular un possible futur rescat d’un país a l’aplicació per part d’aquest de les mesures correctives que se li hagin demanat. Altres crítiques van estar dirigides a l’automatisme que proposava la Comissió Europea, un automatisme que, segons alguns membres del Parlament Europeu (MEPs) – i en contra l’opinió d’altres – perjudicaria la transparència i legitimitat de la UE. Es va emfatitzar també el caràcter pro-cíclic de les sancions i es va suggerir donar encara més importància al nivell de deute en detriment al nivell de dèficit, que és, en un principi, més arbitrari i més difícil de justificar.

S’espera que al febrer aquests reports siguin examinats pel Consell de la UE, que durant els  mesos d’abril i juny es debatin i s’adoptin els reports en el Comitè d’Afers Econòmics del Parlament Europeu i finalment al juny s’adoptin al plenari del Parlament Europeu.

El Pacte d’Estabilitat i el Procediment de Desequilibris Excessius no són les úniques mesures que podem enquadrar en el títol de mesures de prevenció de crisi. A finals de setembre del 2010 la UE va aprovar un altre mecanisme de prevenció: la nova legislació per a la supervisió financera, que ha creat tres noves agències supranacionals: la bancària, la de valors i mercat i la d’assegurances i pensions, amb seu a Londres, París i Frankfurt respectivament. Aquestes tres agències tindran per damunt seu la Junta Europea de Risc Sistèmic, la qual s’encarregarà de supervisar els mercats finances europeus en un conjunt i estarà presidida pel president del Banc Central Europeu, actualment Jean Claude Trichet. En Ramon Tremosa, economista i eurodiputat de CiU al Parlament Europeu en fa una anàlisi exhaustiva en el seu blog ‘Torre de Guaita’, el link del qual trobareu al final d’aquest post.

Altres mesures rellevants de caire preventiu que s’han discutit i aprovat són els ja famosos stress tests, la supervisió del rol de les agències de credit rating per part de l’agència de valors i mercats mencionada anteriorment, la nova directiva sobre gestors de fons d’inversió alternatius, explicada en un post a Ekonòmicus el 21 Octubre del 2010 i la creació del European Semester, un període de sis mesos cada any durant el qual els pressupostos i polítiques estructurals dels diferents Estats Membres seran revisats per intentar detectar desequilibris i inconsistències.

Finalment, en estat embrionari, hi ha una proposta que genera un gran debat: els Eurobons. Es crearia un mercat de bons europeus que ajudaria, en teoria, a prevenir en un futur les especulacions contra el deute sobirà de cada Estat i proporcionaria més liquiditat als mercats. Donada la complexitat del tema i la seva importància, li dedicarem un post més endavant.

Mecanismes de mitigació

Totes aquestes mesures de prevenció estan essent acompanyades d’un mecanisme de mitigació de la crisi: just després de la tragèdia grega, els diferents Estats Membres de l’Eurozona van intervenir amb un rescat intergovernamental a Grècia de 110.000 milions d’euros, que ben aviat es va quedar curt i va ser complementat al maig amb un paquet de rescat encara més ambiciós. Aquest paquet de rescat es va fer a través de la creació de dos mecanismes d’Estabilitat: el European Financial Stability Mechanism (EFSM), orientat a tots els 27 països de la UE en general, dotat amb 60.000 milions d’euros i gestionat per la Comissió Europea i el European Financial Stability Facility (EFSF). Aquest últim és un mecanisme orientat als països de la zona euro, gestionat de manera intergovernamental i dotat amb 750.000 milions d’Euros en forma de préstecs de cada un dels membres de l’àrea euro, 250.000 dels quals estan posats pel FMI. Irlanda va ser la primera en utilitzar els diners d’aquests dos mecanismes d’estabilitat al novembre – 85.000 milions d’Euros – en veure les seves finances amenaçades.

Al desembre els diferents països de la UE agrupats en el Consell Europeu, veient que els mercats encara no estaven tranquils i que Portugal estava a la corda fluixa, van debatre sobre la creació d’un mecanisme permanent de rescat, el Mecanisme d’Estabilitat Europeu (en anglès, European Stability Mechanism, ESM). Aquest oferiria assistència financera als membres de l’Eurozona que tinguessin dificultats financeres greus, tant de liquiditat com de solvència, i en l’hipotètic cas de suspensió de pagaments d’un Estat, l’ESM seria l’encarregat de dur a terme una reestructuració del deute de manera ordenada, evitant la propagació del caos a la resta de països de l’Eurozona. Aquest mecanisme entraria en funcionament a partir del 2013, que és quan expiren, en principi, els dos mecanismes d’estabilitat mencionats anteriorment.

Però l’aprovació d’aquest mecanisme no està sent un camí fàcil. L’eix franco-alemany, liderat per la cancillera alemanya Angela Merkel, va exigir a la cimera del Consell Europeu el  divendres passat dia 4 de febrer l’aprovació del Pacte de Competitivitat, condició sine qua non per aprovar aquest mecanisme. Els membres de l’Eurozona han acceptat el pacte, el qual seria complementari al paquet financer i tindria l’objectiu de ‘reforçar la coordinació de les polítiques econòmiques de la zona euro per a una major competitivitat’, en paraules del president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy. Tot i que encara falta concretar, Merkel ja ha fet públiques algunes de les idees que inclouria el pacte: augmentar l’edat de jubilació a tots els països de l’Eurozona, vincular els salaris a la productivitat enlloc de a l’IPC i una major harmonització fiscal, entre altres.

Cap a on ens portaran?

Sembla ser, doncs, que la Unió Europea s’ha posat les piles en matèria de regulació econòmica i financera des de la crisi ençà. Moltes de les conseqüències de les diferents regulacions i normatives són imprevisibles. Precisament per això, totes aquestes mesures han estat rebudes amb disparitat d’opinions. N’hi ha molts – la majoria – que valoren molt positivament totes aquestes decisions i en destaquen la seva transcendència històrica, fins i tot comparant-ho amb la creació de l’Euro.

No obstant, també cal mencionar que hi ha alguns sectors que qüestionen l’efectivitat de tals mesures: hi ha euro-escèptics que auguren que la zona euro no sobreviurà pel simple fet que aquesta és una unió monetària fictícia, on les economies dels diferents Estats no coincideixen. Altres creuen que hi ha massa normes i regulacions i que aquestes són massa complexes i n’hi ha que critiquen que cap de les mesures abordi la pregunta clau: cap on va la Unió Europea? Algunes d’aquestes crítiques són completament destructives, com les de l’eurodiputat britànic de l’EFD (European Freedom and Democracy), Nigel Farage, que en una de les seves intervencions al plenari de desembre va dir literalment ‘ I hope the markets break you’, referint-se a la Unió Europea. La Unió Europea, malauradament, sempre ha estat el blanc de les crítiques d’euroescèptics populistes que sorprenentment encara creuen, en temps d’economies globalitzades, en la supremacia de les polítiques regionals i nacionals.  No obstant això, no totes les crítiques són destructives. N’hi ha moltes, moltíssimes, de constructives, fetes pels mateixos europarlamentaris, per acadèmics i polítics rellevants i per entusiastes europeus que creuen ferventment en una Unió Europea política i econòmica. Aquestes crítiques més constructives se centren en el rebuig d’interessos polítics nacionals a curt termini així com en detalls més tècnics que poden decantar la balança entre l’èxit i el fracàs. Precisament pel seu caire constructiu,  han d’ésser benvingudes ja que ajudaran a fer una Unió Europea creïble i forta davant dels mercats. L’impacte que tindrà cadascuna d’aquestes mesures en mitigar i solucionar la crisi actual i prevenir crisis futures encara està per veure, però el que és segur és que l’ingredient principal per tal de que aquestes mesures funcionin és la voluntat política dels Estats Membres en aplicar-les i la seva pròpia convicció en el futur de la Unió Europea.

Així doncs, estem davant d’un altre moment clau i històric de la Unió Europea, que té davant seu un camí inacabable, ple d’obstacles i paranys. Però també té darrere seu una història d’èxit, una història que va començar fa poc més de cinquanta anys amb tot d’estats fragmentats i fràgils que l’únic que compartien era el temor i desconfiança provocat per dues guerres mundials. Actualment, a l’any 2011, aquests mateixos estats comparteixen un mercat comú de persones, béns i serveis, institucions democràtiques supranacionals, uns valors socials, polítics i morals, una política econòmica i per damunt de tot, un projecte en comú. Sigui per convicció o per necessitat, tots són conscients de la necessitat de pedalar junts. Esperem doncs, que aquestes mesures econòmiques es debatin amb profunditat, tot tenint en compte la crítica constructiva i deixant de banda els interessos polítics a curt termini.

Altres pàgines web interessants

Post Ramon Tremosa en el seu blog ‘Torre de Guaita’ sobre la supervisió financera: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/178235

Article La Vanguardia 04/02/11 sobre el pacte de competitivitat: http://www.lavanguardia.es/economia/20110204/54109891457/la-eurozona-acepta-el-pacto-por-la-competitividad-impulsado-por-alemania.html

Blog United Explanations: article sobre que implicaria que Espanya entrés en suspensió de pagaments: http://www.unitedexplanations.org/2011/01/03/mayo-de-2010-espana-casi-entra-en-fallida-tecnica-%c2%bfpor-que-en-epoca-de-crisis-es-cuando-mas-se-han-reducido-las-politicas-sociales/

Brussels Blog, blog de l’actualitat Europea al Financial Times: conclusions econòmiques de la darrera cimera del Consell Europeu del passat 4 de febrer 2011: http://blogs.ft.com/brusselsblog/2011/02/eu-summit-the-draft-conclusions/

Coulisses de Bruxelles, de Jean Quatremer: post crític sobre el pacte de competititivitat proposat per l’eix franco-alemany: http://bruxelles.blogs.liberation.fr/coulisses/2011/02/avec-son-pacte-berlin-s%C3%A8me-la-zone.html